Les mitjanes dels flamencs
Contes de la selva d'Horacio Quiroga
Certa vegada les escurçons van donar un gran ball. Convidar a les granotes i els gripaus, als flamencs, i als yacaré i als peixos. Els peixos, com no caminen, no van poder ballar, però sent el ball a la vora del riu, els peixos estaven abocats a la sorra, i aplaudien amb la cua.
Els yacaré, per adornar-bé, s'havien posat en el coll un collaret de plàtans, i fumaven cigars paraguaians. Els gripaus s'havien enganxat escates de peixos en tot el cos, i caminaven bellugant, com si nedaran. I cada vegada que passaven molt seriosos per la vora del riu, els peixos els cridaven los burla.
Les granotes s'havien perfumat tot el cos, i caminaven en dos peus. A més, cadascuna portava penjada, com un fanalets, una cuca de llum que es balancejava.
Però les que estaven bellíssimes eren les escurçons. Totes, sense excepció, estaven vestides amb vestit de ballarina, del mateix color de cada escurçó. Les escurçons vermelles portaven una pollerita de tul vermell, les verdes, una de tul verd, les grogues, una altra de tul groc, i les yararás, una pollerita de tul gris pintada amb ratlles de pols de maó i cendra, perquè així és el color de les yararás.
I les més esplèndides de totes eren les escurçons que estaven vestides amb llarguíssimes gases vermelles, i negres, i ballaven com serpentines Quan les escurçons dansaven i donaven voltes recolzades a la punta de la cua, tots els convidats aplaudien com bojos.
Només els flamencs, que llavors tenien les potes blanques, i tenen ara com abans el nas molt gruixuda i torta, només els flamencs estaven tristos, perquè com tenen molt poca intel ligència, no havien sabut com adornar. Envejaven el vestit de tots, i sobretot el de les escurçons de corall. Cada vegada que un escurçó passava per davant d'ells, coquetejant i fent ondular les gases de serpentines, els flamencs es morien d'enveja.
Un flamenc va dir llavors:
-Jo sé el que farem. Anem a posar-nos mitges vermelles, blanques i negres, i les escurçons de corall es van a enamorar de nosaltres.
I aixecant tots junts el vol, van creuar el riu i van anar a colpejar en un magatzem del poble.
- Tan-tan! -Van pegar amb les potes.
- Qui és? -Va respondre el emmagatzemador.
-Som els flamencs. Té mitges vermelles, blanques i negres?
-No, no hi ha-va contestar el emmagatzemador-. Estan bojos? Enlloc trobaran mitges així. Els flamencs van ser llavors a un altre magatzem.
- Tan-tan! Tens mitges vermelles, blanques i negres?
El Magatzemista contestar:
- Com diu? ¿Coloradas, blanques i negres? No hi ha mitges així enlloc. Vostès estan bojos. Qui són?
-Som els flamencs-van respondre ells.
I l'home va dir:
-Llavors són amb seguretat flamencs bojos.
Van anar a un altre magatzem.
- Tan-tan! Té mitges vermelles, blanques i negres?
El Magatzemista va cridar:
- De quin color? ¿Coloradas, blanques i negres? Només a ocells nassuts com vostès se'ls ocorre demanar mitjanes així. ¡Aneu-vos de seguida!
I l'home els va amb l'escombra.
Els flamencs van recórrer així tots els magatzems, i de tot arreu dels tiraven per bojos.
Llavors un Tatú, que havia anat a prendre aigua al riu es va voler burlar dels flamencs i els va dir, fent-los un gran salutació:
- Bona nit, senyors flamencs! Jo sé el que vostès busquen. No trobaran mitges així en cap magatzem. Potser hagi a Buenos Aires, però hauran de demanar per encàrrec postal. La meva cunyada, l'òliba, té mitjanes així. Pídanselas, i ella els donarà les mitges vermelles, blanques i negres.
Els flamencs li van donar les gràcies, i es van anar volant a la cova de l'òliba. I li van dir:
- Bona nit, òliba! Venim a demanar-te les mitges vermelles, blanques i negres. Avui és el gran ball de les escurçons, i si ens posem aquestes mitjanes, les escurçons de corall es van a enamorar de nosaltres.
- Amb molt de gust! -Va respondre l'òliba-. Esperin un segon, i torno de seguida.
I tirant a volar, va deixar sols als flamencs, i l'estona va tornar amb les mitjanes. Però no eren mitjanes, sinó cuirs d'escurçons de corall, Lindis cuirs. recent trets a les escurçons que l'òliba havia caçat.
-Aquí hi ha les mitjanes-els va dir l'òliba-. No es preocupin de res, sinó d'una sola cosa: ballin tota la nit, ballin sense parar un moment, ballin de costat, de cap, com vostès vulguin, però no parin un moment, perquè en comptes de ballar van llavors a plorar.
Però els flamencs, com són tan ximples, no comprenien bé què gran perill havia per a ells en això, i bojos d'alegria es van posar els cuirs de les escurçons com mitjanes, ficant les potes dins dels cuirs, que eren com tubs. I molt contents se'n van anar volant al ball.
Quan van veure tos flamencs amb les seves bellíssimes mitjanes, tots els van tenir enveja. Les escurçons volien ballar amb ells únicament, i com els flamencs no deixaven un Instant de moure les potes, les escurçons no podien veure bé de què estaven fetes aquelles precioses mitjanes.
Però a poc a poc, però, les escurçons van començar a desconfiar. Quan els flamencs passaven ballant al costat d'elles, s'ajupien fins a terra per veure bé.
Les escurçons de corall, sobretot, estaven molt inquietes. No s'apartaven la vista de les mitjanes, i s'ajupien també tractant de tocar amb la llengua les potes dels flamencs, perquè la llengua de l'escurçó és com la mà de les persones. Però els flamencs ballaven i ballaven sense parar, encara que estaven cansadíssims i ja no podien més.
Les escurçons de corall, que van conèixer això, van demanar de seguida a les granotes seus fanalets, que eren bestioletes de llum, i van esperar totes juntes que els flamencs es caiguessin de cansats.
Efectivament, un minut després, un flamenc, que ja no podia més, va ensopegar amb un yacaré, va trontollar i va caure de costat. De seguida les escurçons de corall van córrer amb els seus fanalets i enllumenat bé les potes de! flamenc. I van veure què eren aquelles mitjanes, i van llançar un xiulet que es va sentir des de l'altra riba del Paraná.
- No són mitges! - Van cridar les escurçons-. ¡Sabem el que és! Ens han enganyat! ¡Els flamencs han matat a les nostres germanes i s'han posat les seves cuirs com mitjanes! ¡Les mitjanes que tenen són de escurçons de corall
En sentir això, els flamencs, plens de por perquè estaven descoberts, van voler volar, però estaven tan cansats que no van poder aixecar una sola pota. Llavors les escurçons de corall es van llançar sobre ells, i enroscant-se en les seves potes els van desfer a mordiscones les mitges. Els arrencar les mitjanes a trossos, enfurismades i els mossegaven també les potes, perquè morissin.
Els flamencs, bojos de dolor, saltaven d'una banda a un altre sense que les escurçons de corall es desenroscar de les seves potes, Fins que per fi, veient que ja no quedava un sol tros de mitjanes, les escurçons els van deixar lliures, cansades i arreglant les gases dels seus vestits de ball.
A més, les escurçons de corall estaven segures que els flamencs anaven a morir, perquè la meitat, almenys, de les escurçons de corall que els havien mossegat eren verinoses.
Però els flamencs no van morir. Van córrer a llançar-se a l'aigua, sentint un grandíssim dolor i les seves potes, que eren blanques, estaven llavors vermelles pel verí de les escurçons. Van passar dies i dies, i sempre sentien terrible ardor en les potes, i les tenien sempre de color de sang, perquè estaven enverinades.
Fa d'això molt temps. I ara encara hi ha els flamencs gairebé tot el dia amb les seves potes vermelles ficades a l'aigua, tractant de calmar l'ardor que senten en elles.
De vegades s'aparten de la vora, i donen uns passos per terra, per veure com es troben. Però els dolors del verí tornen de seguida, i van a ficar-se a l'aigua. De vegades l'ardor que senten és tan gran, que encongeixen una pota i queden així hores senceres, perquè no poden estirar.
Aquesta és la història dels flamencs, que abans tenien les potes blanques i ara en tenen vermelles. Tots els peixos saben per què és, i es burlen d'ells. Però els flamencs, mentre es curen a l'aigua, no perden ocasió de venjar-se, menjant-se a tot el peixet s'acosta massa a burlar-se d'ells.
No related posts.
