El fuster del cor d'or
Luis Ángel Vicente Carnicero
Hi havia una vegada un poble molt, molt llunyà, on vivia un fuster molt especial:
Jonàs era el fuster del barri i encara que tenia el seu petit taller diversos carrers més avall, tot el veïnat sabia que podia anar a ell, ja que tenia un cor d'or i ajudava a la gent sense demanar res a canvi, excepte un somriure d'agraïment .
-La porta ha quedat perfectament, va indicar Jonàs mentre comprovava les frontisses per última vegada. A continuació va recollir la seva caixa d'eines i es va acomiadar dels seus veïns sense voler cobrar res per la feina, ja que sabia que aquella gent era molt pobra i no tenien a penes diners.
Ja al carrer es va trobar amb Alonso, el seu bon amic el sabater, amb el qual es va aturar a xerrar animadament fins que el rellotge de la torre de l'església li va indicar que era hora de tornar a casa. En tornar a la fusteria Jonàs va deixar la caixa d'eines sobre de la taula i es va treure el davantal per deixar-lo penjat d'una perxa de la paret, però en aquell moment alguna cosa va cridar poderosament l'atenció: allà, a sobre de la taula, just al costat de la caixa d'eines, hi havia una bonica i lluent moneda d'or.
- Qui hi haurà oblidat aquí aquesta moneda? -, Va pensar mentre es gratava el cap amb la mà dreta. -Segurament se l'haurà deixat oblidada algun dels meus clients-va concloure mentre tancava la porta del taller per dirigir-se a casa. Jonàs va passar tota la nit pensant qui podria ser l'amo d'aquella moneda i només se li va ocórrer que ja que no podia saber a qui pertanyia, el millor seria donar-a Joana, una senyora del barri, molt pobre i amb molts fills; de manera que al dia següent, de camí a la fusteria, va lliurar la moneda a la dona que es va posar molt contenta.
Ja en el taller les seves tasques li van mantenir ocupat fins a l'hora de dinar i va ser en aquell moment, en deixar el martell sobre la taula, quan va observar un resplendor daurat similar al del dia anterior, només que en aquesta ocasió no es tractava d'una si no de dos enormes i lluents monedes d'or. Jonàs va obrir uns ulls com plats ja que en aquesta ocasió no podia tractar-se d'un altre descuit de manera que, tot sorprès, va optar per guardar les dues monedes a la butxaca dels pantalons.
Aquella tarda va rebre la visita d'un altre veí. L'home anava a pagar al fuster per haver-li arreglat la teulada de casa seva, però amb llàgrimes als ulls li va dir que li era impossible pagar, ja que no tenia feina ni diners. Jonàs va escoltar atentament i li va contestar somrient:-no t'has de preocupar, no cal que em paguis res-. L'home agraït li va abraçar i Jonàs va sortir a acomiadar-fins al carrer de manera que quan va entrar de nou al taller va trobar dues monedes d'or brillant sobre de la taula. El fuster, incrèdul, es va fregar els ulls en descobrir aquest nou tresor i precipitadament les va recollir i se les va guardar a la butxaca al costat de les altres.
Durant tota la nit i el dia següent el bon fuster va estar buscant una explicació al passat i va arribar a una conclusió: cada vegada que ajudava a algú, rebia una recompensa en forma de monedes d'or.
Per tractar de comprovar la seva teoria va recollir la caixa d'eines i va anar a la casa d'un veí al qual havia de arreglar una finestra. Un cop a casa li va arreglar el marc de la finestra i no només no li va cobrar sinó que a més li va ajustar una frontissa de la porta que grinyolava. Després de rebre l'agraïment del bon home, Jonàs va córrer cap al seu taller precipitadament, va obrir la porta i .... ¡¡Efectivament!!, A sobre de la taula apareixien quatre monedes de pur or.
Jonàs va tancar la porta darrere seu i la s'embarassa amb un forrellat, va recollir les monedes i les va guardar va ajuntar amb les altres.
Així van anar passant els dies i Jonàs va ser amassant una fortuna, encara que també i sense adonar-se'n, la seva cobdícia també anava en augment.
Fins que un bon dia el fuster va lliurar una almoina a un cec a la porta de l'església i va córrer al taller esperant la seva recompensa. Quina va ser la seva sorpresa quan en lloc d'una peça d'or el que havia damunt de la taula era una vulgar moneda de ferro. Confós, el fuster va sortir de nou al carrer ia la primera persona que es va trobar li va lliurar una quantitat de diners encara més gran que la del cec, a continuació va entrar corrent al taller i va buscar i rebuscar les seves monedes d'or: va revisar el banc de treball , va llançar a terra tota l'eina i fins i tot es va agenollar davant de la taula per buscar pel terra, però l'únic que va trobar van ser dos miserables monedes de ferro.
Enfurismat i aterrit va optar per portar el seu tresor al Banc de la ciutat per posar-lo fora de perill, així que va recollir el seu cofre de monedes i va sortir. En el camí es va trobar amb el seu amic el sabater que li va saludar cortesament però Jonàs, més preocupat per la seva diners que pels seus amics, no va tenir temps de respondre a la salutació.
Cada dia acudia el fuster al banc a explicar les seves monedes. S'havia convertit en una persona desconfiada, malhumorada i amb un cor de ferro. Però un matí, en obrir el cofre, va descobrir que els seus estimades monedes daurades s'havien convertit en vulgars monedes de ferro. Furiós per l'engany va demanar explicacions però ningú al banc se les va poder donar, de manera que Jonàs va haver de donar-se per vençut i posar-se a plorar.
Ja de camí a casa, desolat i carregant amb el seu cofre ple de monedes sense valor, va creuar per davant d'una petita ferreria. En veure'l passar, un vell ferrer va sortir a trobar per demanar-li una almoina. Jonàs va mirar de dalt a baix i després de pensar-s'ho uns segons, somrient, li va entregar el cofre. El vell el va obrir i la seva cara es va omplir d'una gran alegria, ja que amb aquells trossos de ferro sense valor, podria forjar desenes de ferradures amb les de poder donar de menjar a la seva família.
El fuster li va seguir amb la mirada mentre el vell s'allunyava feliç amb el cofre i, més reconfortat, va continuar el seu camí. En arribar a la fusteria es va posar el davantal per començar a treballar i llavors va observar que a sobre de la taula hi havia una lluent moneda d'or.
D'aquesta manera Jonàs va aprendre que la veritable recompensa està en ajudar i no en esperar res a canvi.
No related posts.
